“Entuasiasme Sospitós”

Sota aquest títol, Carles Capdevila, periodista, va publicar al diari AVUI un article sobre els moviments d’educació en el lleure catalans i voluntaris. Va ser molt aclamat per les persones que participen d’algun d’aquests moviments (inclosos, en aquest cas, els esplais i altres associacions que, juntament amb l’escoltisme, parteixen de la gratuïtat per oferir el seu model d’educació en el lleure per a infants i joves).

Tot seguit, el seu article. A continuació el mateix autor es dirigeix als lectors a través del blog del seu programa de ràdio (salveu les criatures, de Catalaunya Ràdio).

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d’estar desmotivats. Que alguns d’ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d’entusiasme és molt sospitós.

FUNDACIÓ CATALANA ESPLAI

Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d’uns quants milers. S’ha procurat fer burla d’ells com a xirucaires idiotitzats, se’ls ha fet saber que s’han acabat les utopies i que la gràcia d’avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d’anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d’estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L’administració els dóna l’esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s’ofeguin en petits locals d’entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d’un mètode estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?), molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.

Si almenys tant d’esforç fos al servei d’una secta destructiva, s’entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.

*                 *                *

Mai a la vida m’havia passat una cosa més forta. He rebut en tres dies 105 missatges de correu de monitors, exmonitors o pares que valoraven l’article i compartien amb mi tota mena d’experiències, de manera que es confirma que a més de ser gent tan entusiasta, són molt agraïts i viuen amb intensitat i passió la seva activitat. N’hi ha de molt emotius, i n’hi ha de molt preocupants, perquè per desgràcia molts dels caus des d’on m’escriuen passen per dificultats perquè els pares sobreprotectors d’avui els posen pegues, els ajuntaments els deneguen subvencions, costa trobar caps, i topen amb la incomprensió de certa societat. Em quedo amb la part positiva, la certesa que costa trobar uns educadors més vocacionals i conscienciats, la fermesa amb què planten cara a l’adversitat, sense derrotismes i amb actitud positiva, sempre a punt, i l’orgull amb què algunes parelles m’expliquen que es van conèixer sent monitors i ara ja ho són els seus fills. Jo tinc dos fills que van a un esplai (i el tercer ho farà aviat) i em sento un privilegiat pel fet de poder-los donar aquesta oportunitat educadora, La resposta que ha tingut l’article (amb l’excepció d’algunes persones que no han entès el to irònic i s’han pensat que criticava el que defensava) m’ha fet adonar encara més de la necessitat de reconèixer els esforços d’un voluntariat que s’ha demostrat tan útil, però que continua sent massa invisible.